Info CCN

https://x.com/CCN_cat/status/1871209901717921793?t=vjXIV_xPLCYEXBWQM_XBmg&s=35

4_6001522261293536266.pdf

https://x.com/CCN_cat/status/1869760601641099653?t=6C0B33sI4BLrE9L8OurpgQ&s=35

https://ccncat.cat/wp-content/uploads/2024/12/MEMORIA-DACTIVITATS.pdf

https://x.com/CCN_cat/status/1868689291917906334?t=fh8FVwL6RLsgOxvXGTGPpQ&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1867223382988673268?t=sRpUwiCyNQaGvMt9b5dm1g&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1866145278815826236?t=XpC4bmaiDwaAQi3NRRJCYg&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1863962145068642323?t=rEDQDEQDhtFnEf8yChThMQ&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1862150707870327076?t=nu-vs2xXGBUAILewMVvj1w&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1861078140535067118?t=DrJhSyfN13UbwopqKIMOmg&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1859614747353665731?t=10vKgrpprO4YeA2LBJrX6g&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1858541928888897847?t=_jLnf1LeHtZxREUZMiqCgw&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1857091873636307057?t=sWDovvID6o8OYvbNIaV8dw&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1856004962041389564?t=01R-70zofLuyqT77jBWdNA&s=35

https://x.com/som3cat/status/1833437531066470606?t=V_FI-RiSDZXZ28q21jTy5Q&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1854555410474365409?t=mweyMlsTWU8ZN9Ip0ECFNg&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1852426139710464338?t=luiuSweZQ9ExTEkrArfFvA&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1852295228654288962?t=B_RaTdDBo7SNMn5tK_Ne3A&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1851293920371884346?t=nwpbYoXCToeljk8j_VCpRw&s=35

https://x.com/CarlesValbuena/status/1850823078416154940?t=iPp3pmlSnQW-AXLZ0kX--Q&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1849466629421199380?t=G7UjGkUGtg6zrEjxNF1YnA&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1848379214485196894?t=UhLZ8RhJxK42L7H42ZEOKg&s=35

Aquí adalt teniu un bot que podeu fer servir de punching ball si us ve de gust 🥊

https://x.com/RemeiMei3/status/1846947898170237340?t=zs17JLAIXU1Afbo76dhUSA&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1846929914085396980?t=qHcD6xcHEj99zUtqqbmjMA&s=35

Avui us portem l'entrevista d'en Carles Valbuena al prof. Alfred M. de Zayas i al nostre company Xavier Campos sobre la queixa que el CCN va presentar davant les ONU. ☺️

https://youtu.be/9ApgOe96He0

JUNTA ANDALUCIA.pdf

Benvolguts/udes: ens podeu ajudar a difondre i a fer arribar aquesta carta al president de la Junta d'Andalusia? Moooltes gràcies !! 😊

https://x.com/CCN_cat/status/1844394456893853768?t=JSwQDSeo4jqfEBjR6h_EKg&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1843307042007666924?t=LPUxN6kaZ8vGFSqtNVo7wg&s=35

https://x.com/CCN_cat/status/1842219123604074942?t=BHPGLRjZi6fF1zY_dcElDQ&s=35

RESPOSTA YOUTUBE.pdf

En qualsevol cas, si Espanya no ha col·lapsat (encara) és gràcies a haver falsificat la seva comptabilitat nacional (com Grècia), haver derivat gran part de la tensió del deute públic a la Generalitat de Catalunya i haver renegociat el seu deute a perpetuïtat! Als creditors internacionals ja els està bé. Saben que no cobraran mai el deute que Espanya hagi contret amb ells, però a canvi, podran cobrar els interessos perpètuament. Per a ells, és un negoci rodó. Així, a les acaballes del segle XXI, els nostres rebesnets encara hauran d’estar pagant els interessos del deute contret entre els anys 2001 i 2008!
I per això, darrere la idea del «cupo catalan» que els partits del procés han comprat sense que ningú els ho demani, s’oculta una torna insuportable com és el repartiment del deute de l’estat entre les comunitats autònomes que siguin fiscalment sobiranes; totes, excepte Navarra i el País Basc, és clar...
Sigui com sigui, ara per ara, el millor que podem fer és deixar fer. Els partits del procés i els partits del 155 no se’n sortiran. Per molt que ho vulguin els creditors internacionals del deute espanyol, la idiosincràsia espanyola, la concepció centralista de l’estat, així com la seva incapacitat d’abordar problemes estructurals com la manca de lliure competència horitzontal i el pes de l’economia submergida en nombroses regions, fa inviable cap millora significativa en el nostre finançament. I si els partits del procés han perdut la meitat del seu electorat pel camí, per haver-nos mentit a la cara en una qüestió tan delicada i transcendent com la independència de Catalunya, és molt probable que acabin perdent l’altra meitat de votants quan s’evidenciï que l’acord fiscal no és res més que un petit ajustament en la despesa pública que a més, l’estat incomplirà, i que en qualsevol cas, la torna d’aquest suposarà haver d’assumir una gran part del deute públic espanyol.
I és aleshores quan haurem d’estar preparats per agafar les regnes del nostre país i acabar allò que els partits del procés no varen voler afrontar: fer efectiva la independència de Catalunya. Aquesta és l’única manera de tirar endavant, partint de zero, amb el que portem posat... i si fos necessari al marge de les institucions públiques catalanes; simplement, perquè tots els estats de recent independència tenen dret a néixer sense les càrregues financeres imposades per l’estat predecessor i sense l’obligació d’adoptar la seva administració pública com a pròpia.
En qualsevol cas, nosaltres ja hem fet prou per a aquesta colla de desagraïts que es dediquen a malmetre de nosaltres pels platós de les televisions.

Cercle Català de Negocis

Sigui com sigui, la destrucció de llocs de feina va fer que Espanya només recaptés cada mes entre el 40% i el 45% dels diners que necessitava per pagar les pensions del mes següent! En altres circumstàncies, davant d’aquestes tensions de tresoreria, les autoritats espanyoles haurien pogut recórrer al fons de reserva de la seguretat social per pagar les pensions; però, com dic, els seus recursos s’havien emprat per evitar la fallida de l’estat. I ara, de retruc, això ha provocat que el fons de reserva de la seguretat social tingui un deute proper als -100.000 M€ (i creixent) quan el 2011 disposava de 68.800 M€ de liquiditat.
El problema és que la majoria de les comunitats autònomes tenen el seu sistema de pensions en fallida tècnica. Durant els anys de la crisi Andalusia tenia un forat de -1.817M€ anuals, Galícia -1.984M€, Castella i Lleó -1.852 M€, Astúries -1.825 M€, el País Basc -1.298M€... però com sempre els mitjans espanyols desviaven l’atenció i se’n fotien de les tensions de tresoreria de poc més de -150 M€ de la seguretat social a Catalunya.
Però, aleshores, com s’ho van fer per continuar pagant les pensions de tots els espanyols sense que es notés la manca de liquiditat? Bé, en això van ajudar els bancs, ja que les pensions no deixen de ser un apunt comptable a la llibreta dels nostres avis. El sistema bancari és tan extraordinari que permet imprimir les quantitats de diners que convingui en els comptes corrents dels ciutadans, quan no se’n poden imprimir físicament.
Tanmateix, també cal considerar que una vegada més Catalunya va ajudar a fer surar el sistema. Resulta que els venciments de deute de la Generalitat contret a través del FLA rondaven aproximadament entre els 6.000 M€ i els 7.500 M€ anuals. I molt sovint les dates dels venciments del deute de la Generalitat es feien coincidir amb les previsions de les majors tensions de tresoreria de la seguretat social. És a dir, Espanya va obligar al sobre endeutament de la Generalitat a través del FLA per dissipar el risc de l’impagament del deute espanyol i per obtenir liquiditat davant de les grans tensions de tresoreria del sistema de pensions.

De la mateixa manera, Espanya va promoure l’adsorció del sistema de caixes catalanes. Una de les conseqüències d’això és que des d’aleshores la banca espanyola va poder concentrar a Catalunya el 31% de les execucions hipotecàries de tota Espanya, salvant així, els clients espanyols dels grans bancs. Catalunya va patir més de 80.000 execucions hipotecàries de més dels que hagués tingut si les execucions hipotecàries s’haguessin repartit equitativament per tot el territori espanyol. Això va fer augmentar el descontentament social a Catalunya, i amb ell, el suport a candidatures de la nova esquerra com a resultat d’un sofisticadíssim instrument d’enginyeria social en ple procés d’independència. A més, la concentració bancària va permetre augmentar els actius dels bans espanyols. Així, per exemple, el BBVA va passar de tenir una quota de mercat del 6,1% al 28% a Catalunya. I aquest 28% li genera prop de 60.000 M€ en dipòsits bancaris. Catalunya ha perdut completament el control sobre els diners que genera, sobre els diners que paga i sobre els diners que rep!
Finalment, cal assenyalar que quan la Generalitat va emetre deute públic, desenes de milers d’inversors privats el varen comprar voluntàriament; alguns empesos per un romàntic patriotisme, d’altres motivats per la rendibilitat de la inversió. Tots ells varen assumir un risc voluntàriament. Però és innegable que Catalunya va aconseguir col·locar el seu deute sense gaires entrebancs. I avui dia aquest deute està gairebé liquidat.
En canvi, durant els anys més durs de la crisi, Espanya va haver de comprar el seu propi deute en els mercats internacionals, simplement perquè no aconseguia vendre’l a ningú. Sovint, les cartelleres de la premsa escrita i dels telenotícies espanyols de l’època obrien anunciant a bombo i plateret la venda de set, vuit o nou mil milions d’euros de deute espanyol als mercats de deute secundari. I era veritat. Amb això es transmetia tranquil·litat als mercats i s’allunyava l’ombra d’una fallida. Però el que no ens explicava ningú és que era el mateix estat espanyol qui adquiria tot aquell deute en els mercats secundaris, simplement per poder dir que l’havien aconseguit vendre. Ans al contrari, si Espanya no hagués pogut vendre un sol pagaré de les desenes de milers de milions que es posaven a disposició dels inversors, hauria provocat la fallida de l’estat espanyol i l’enfonsament de la seva economia espanyola sense contemplacions.
Com dic, Espanya va adquirir el seu propi deute davant la manca d’interès que generava en els inversors nacionals i estrangers. Però com que no disposava de liquiditat, va haver de recórrer als més de 68.800 M€ que hi havia al fons de reserva de la seguretat social (2011), atresorats durant l’època de bonança i de fals creixement. Addicionalment, també va haver de recórrer a la recaptació de la seguretat social. En principi, tots aquells diners (tant els existents al fons de reserva com els que es recaptaven mes a mes) havien de servir per pagar el deute de les pensions dels nostres avis; tanmateix, l’estat espanyol els va utilitzar per adquirir el seu propi deute. Aquella operació es va fer contravenint la mateixa legislació espanyola que impedeix utilitzar els actius del fons de reserva de la seguretat social per adquirir productes d’alt risc com era el deute d’Espanya.

De la mateixa manera, sempre segons l’agència Moddy’s, la comunitat autònoma que va obtenir la pitjor qualificació creditícia no va ser Catalunya sinó el País Valencià. El desembre de 2012 va arribar a la qualificació B1 o altament especulatiu. El desembre de 2013 Múrcia també va tenir temporalment una qualificació creditícia pitjor que la de Catalunya (Ba3). Hem de pensar per tot això que el País Valencià i Múrcia tenen economies fallides? No. El que tenen en comú amb Catalunya és que són contribuents nets a les arques de l’estat. Paguen més impostos del que reben en serveis i inversions públiques i, per compensar-ho han hagut d’afrontar enormes retallades en els pressupostos públics (Catalunya va començar el 2010 a retallar-los), imposar impostos propis (fins a disset nous impostos que generen 5.000 M€ anuals) i endeutar-se amb l’estat espanyol a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) (fins a superar els 80.000 M€, també en el cas català). I per això, temporalment, el seu ràting creditici ha estat menor que el d’altres comunitats.
En general, Catalunya, el País Valencià, Madrid, Múrcia, Extremadura i Andalusia varen arribar a ràtings crediticis molt baixos (Ba1, Ba2, Ba3) previs al bo escombraria. Però això no significa que totes elles tinguin economies fallides. El que ens indica és que algunes d’elles són més sensibles a l’impacte de les crisis econòmiques que d’altres. Res més. Com dic, Catalunya no va originar la crisi. Si de cas, la va patir tant o més que altres comunitats. No pateixen igual les crisis aquelles comunitats que tenen vuitanta-vuit funcionaris per cada mil habitants que aquelles que en tenen dinou o vint. No pateixen igual les crisis aquelles comunitats (Madrid, Castella, La Rioja) a qui l’estat els va condonar el deute contret a través del FLA (2016) que aquelles que es varen veure obligades a endeutar-se encara més. Espanya obligava la Generalitat a endeutar-se sense parar, mentre perdonava a altres comunitats gran part del seu deute; i això els permetia tornar a endeutar-se sense aplicar tantes retallades, ni haver de crear nous impostos.
Sigui com sigui, ens ha de quedar clara una cosa: el ràting d’Andalusia, Extremadura i altres comunitats es va deteriorar perquè els mercats interpreten que no són economies viables per elles mateixes. En canvi, el ràting de Catalunya i del País Valencià va caure perquè l’estat espanyol ens va traslladar a nosaltres gran part de la seva pressió financera. Vet aquí la diferencia entre els uns i els altres. Al seu torn, el País Basc i Navarra també varen patir el deteriorament del seu ràting creditici, però varen poder aguantar millor el xàfec, simplement perquè són fiscalment sobiranes. Catalunya i altres comunitats no haurien tingut tants i tants problemes si també haguessin gaudit de sobirania fiscal.
Durant anys, Espanya conduïa a tota velocitat per la vora d’un precipici, derrapant temorosament a cada revolt... però miraculosament se’n va sortir sense caure d’alt a baix. Això sí, l’impacte d’aquella crisi en la nostra econòmica ens haurà fet perdre vint anys, com a mínim, mentre el País Basc i Navarra la varen sortejar quasi sense immutar-se; i sense que ningú posés en qüestió ni el model de finançament autonòmic, ni el model de finançament de l’estat que és del que realment es tracta.
De les deu macromagnituds que serveixen per calcular el ràting creditici de les administracions públiques (grau d’obertura exterior, inflació, atur, producte interior brut, deute privat...) Catalunya supera a gairebé totes les comunitats en vuit d’elles. Només té mala puntuació en dos: impostos i deute públic. I ambdós, són conseqüència directa del sistema de finançament que ens obliga a tenir un dèficit fiscal que supera de llarg els 30.000 M€, tal com recentment confirmaven una associació d’inspectors d’hisenda i els presidents algunes comunitats autònomes, temorosos de perdre gran part del seu finançament per culpa del «cupo catalán».
Sigui com sigui, per mirar d’esquivar l’impacte de la crisi, el 2014 Espanya va haver d’incloure la prostitució, el

contraban i el consum de drogues en el càlcul del PIB amb efectes retroactius des del 2009. Totes les agències públiques i privades varen haver de refer les estadístiques. Inicialment, Espanya va atribuir un 4,9% del PIB a aquestes «activitats econòmiques», equiparant-les al pes de sectors com l’oci i la cultura. Els creditors i els tenedors d’actius espanyols s’ho varen empassar perquè d’allò depenia que els seus actius encara tinguessin algun valor; però això no va impedir que la premsa francesa es caragolés de riure i se’n fotés dels espanyols. Actualment, però, molt probablement aquestes activitats arriben al 9,8% del PIB, equiparable al pes del turisme o la indústria. Amb això, Espanya ha aconseguit augmentar artificialment el PIB per impedir que el superés el deute públic. Però no ha servit de gaire. Ara, el deute públic espanyol se situa per damunt del 140% després, això sí, d’haver manipulat la comptabilitat nacional fins a límits insospitats.
Sigui com sigui, el Fons Monetari Internacional (FMI) preveia que Espanya generaria 80.000 emigrants cada any tal com havia passat als anys cinquanta. Però va fer curt. Molt curt. Entre 2010 i 2020 han emigrat 3.845.000 espanyols, que ja han estat reemplaçats per forasters amb la finalitat de mantenir els ingressos de la seguretat social. I ara el 2024, Sánchez els ha d’anar a buscar de 250.000 en 250.000 a l’Àfrica subsahariana si és que troba que no en venen prou com per mantenir un sistema de solidaritat entre generacions que només es sosté si hi ha més gent en edat productiva que jubilats i dependents.